Aquest article també està disponible en castellà.
Un petit dossier encapçala els suplements culturals d'un diari generalista barceloní. A continuació, hi ha la secció dedicada a la literatura, que n'ocupa més o menys la meitat. La pàgina doble del mig sol mostrar algunes imatges i després vénen les pàgines sobre diferents manifestacions culturals: exposicions, arquitectura, cine, teatre, televisió, etc.
En l'apartat de literatura de l'últim suplement de juliol (La Vanguardia, Culturas, 632, 30 de juliol de 2014) -potser una mica més prim de l'habitual-, d'una banda, hi ha col.laboracions de vuit crítics i una crítica; minso percentatge femení, doncs. De l'altra, els articles parlen de set autors i/o algunes respectives obres. Un parla d'un llibre traduït per l'antologista (és a dir, no pas d'una creadora, la feina més prestigiosa de la literatura) i un altre d'una correspondència entre una escriptora i un escriptor; exagerat percentatge masculí.
Aquest últim aplega les brillants i interessantíssimes cartes que van enviar-se Mercè Rodoreda i Joan Sales entre 1960 i 1983, recollides en un llibre publicat el 2008. Un dels destacats hi diu: «No sé si La plaça del Diamant és la millor novel.la catalana, però Incerta glòria és la millor sobre la guerra». Si es té en compte que la portentosa La plaça del Diamant és sobre la guerra, faci comptes l'amable lectora o lector sobre el que postula en realitat el crític. Coherentment amb aquesta valoració i amb l'afirmació que l'atrau i el sorprèn més l'editor que l'escriptora, el crític fa --si no m'erro-- quinze cites textuals de Sales per una de Rodoreda. Em deixa bocabadada que el crític pugui passar per alt les extraordinàries pàgines que Rodoreda dedica a la seva literatura arran d'unes galerades que li han enviat i amb què no està d'acord, atès que és una de les afirmacions més rotundes i euforitzants sobre el que és escriure (i l'amor propi), o d'altres cartes on també parla de literatura, però ja se sap que tot depèn del punt de vista. També em meravella que Rodoreda li sembli mesurada.
Ara, el més espatarrant és el petit dossier, titulat «L'art de no actuar». Es compon de dues notes curtes d'una psiquiatra i d'un professor d'estètica, respectivament, i un article central també masculí. S'hi parla del que significa no actuar. La bibliografia citada en les tres peces és abassegadorament masculina. L'article cita un enfilall de creadors que han emmudit, entre els quals una única autora, la quietista Madame Guyon, que, per cert, va ser empresonada. Ens fa caure de cul amb un considerable reguitzell de teòrics i una única filòsofa, Hanna Arendt.
Ara, la pièce de résistance és el contingut de l'article. Ve a dir que els autors que callen són sublims, que van un pas més enllà en l'art, en l'escriptura. La història de la literatura és farcida de creadores, d'autores, que han optat per una única obra o bé que han emmudit en algun moment i això, segons el cànon, les situa fora de la literatura, les estigmatitza com a autores i és una prova de simple i clara impotència, de mancança; potser per això l'article no en parla, tan sols en cita una de passada. Quan aquesta opció, en canvi, la fan els homes és una prova de pura intel.ligència i sensibilitat, és el súmmum.
Tremolo quan veig que en el suplement següent el dossier va de sirenes (La Vanguardia, Culturas, 633, 6 d'agost de 2014); per cert, tot el dossier és masculí. Passo a esborronar-me quan el començo a fullejar i veig que en l'article central diu: «Per a més frustració és un ésser incapaç de satisfer-nos en allò que, precisament, ens va atreure cap a ella, el sexe». Deixo de banda la curiosa concordança entre «ésser» i «ella» i em pregunto a qui deu referir-se amb aquest «ens». Quantes Penelopes, quantes dones se senten atretes sexualment per les sirenes? Una mica més enllà llegeixo: «Aquesta atracció [...] oferia [...] que el públic adult pogués alegrar-se la vista amb unes dones nues, seminues en aquest cas». Per què no parla més econòmicament d'«homes» en comptes de «públic adult»?; és a dir, per què fa passar la part pel tot? També hi ha una comparació, agafada més que pels pèls pels pits i al meu entendre incomprensible, entre sirenes i Femens. Per cert, tot i que es parla d'un conte d'Andersen (La sireneta), ni una referència a l'extremada crueltat contra la sirena. Un altre cop el punt de vista.
Estan en el bon camí, per poc que perseverin, aviat podran fer un suplement cultural net de creadores, sense cap autora que n'embruti cap article, ni una línia, ni una coma.
Un petit dossier encapçala els suplements culturals d'un diari generalista barceloní. A continuació, hi ha la secció dedicada a la literatura, que n'ocupa més o menys la meitat. La pàgina doble del mig sol mostrar algunes imatges i després vénen les pàgines sobre diferents manifestacions culturals: exposicions, arquitectura, cine, teatre, televisió, etc.
En l'apartat de literatura de l'últim suplement de juliol (La Vanguardia, Culturas, 632, 30 de juliol de 2014) -potser una mica més prim de l'habitual-, d'una banda, hi ha col.laboracions de vuit crítics i una crítica; minso percentatge femení, doncs. De l'altra, els articles parlen de set autors i/o algunes respectives obres. Un parla d'un llibre traduït per l'antologista (és a dir, no pas d'una creadora, la feina més prestigiosa de la literatura) i un altre d'una correspondència entre una escriptora i un escriptor; exagerat percentatge masculí.
Aquest últim aplega les brillants i interessantíssimes cartes que van enviar-se Mercè Rodoreda i Joan Sales entre 1960 i 1983, recollides en un llibre publicat el 2008. Un dels destacats hi diu: «No sé si La plaça del Diamant és la millor novel.la catalana, però Incerta glòria és la millor sobre la guerra». Si es té en compte que la portentosa La plaça del Diamant és sobre la guerra, faci comptes l'amable lectora o lector sobre el que postula en realitat el crític. Coherentment amb aquesta valoració i amb l'afirmació que l'atrau i el sorprèn més l'editor que l'escriptora, el crític fa --si no m'erro-- quinze cites textuals de Sales per una de Rodoreda. Em deixa bocabadada que el crític pugui passar per alt les extraordinàries pàgines que Rodoreda dedica a la seva literatura arran d'unes galerades que li han enviat i amb què no està d'acord, atès que és una de les afirmacions més rotundes i euforitzants sobre el que és escriure (i l'amor propi), o d'altres cartes on també parla de literatura, però ja se sap que tot depèn del punt de vista. També em meravella que Rodoreda li sembli mesurada.
Ara, el més espatarrant és el petit dossier, titulat «L'art de no actuar». Es compon de dues notes curtes d'una psiquiatra i d'un professor d'estètica, respectivament, i un article central també masculí. S'hi parla del que significa no actuar. La bibliografia citada en les tres peces és abassegadorament masculina. L'article cita un enfilall de creadors que han emmudit, entre els quals una única autora, la quietista Madame Guyon, que, per cert, va ser empresonada. Ens fa caure de cul amb un considerable reguitzell de teòrics i una única filòsofa, Hanna Arendt.
Ara, la pièce de résistance és el contingut de l'article. Ve a dir que els autors que callen són sublims, que van un pas més enllà en l'art, en l'escriptura. La història de la literatura és farcida de creadores, d'autores, que han optat per una única obra o bé que han emmudit en algun moment i això, segons el cànon, les situa fora de la literatura, les estigmatitza com a autores i és una prova de simple i clara impotència, de mancança; potser per això l'article no en parla, tan sols en cita una de passada. Quan aquesta opció, en canvi, la fan els homes és una prova de pura intel.ligència i sensibilitat, és el súmmum.
Tremolo quan veig que en el suplement següent el dossier va de sirenes (La Vanguardia, Culturas, 633, 6 d'agost de 2014); per cert, tot el dossier és masculí. Passo a esborronar-me quan el començo a fullejar i veig que en l'article central diu: «Per a més frustració és un ésser incapaç de satisfer-nos en allò que, precisament, ens va atreure cap a ella, el sexe». Deixo de banda la curiosa concordança entre «ésser» i «ella» i em pregunto a qui deu referir-se amb aquest «ens». Quantes Penelopes, quantes dones se senten atretes sexualment per les sirenes? Una mica més enllà llegeixo: «Aquesta atracció [...] oferia [...] que el públic adult pogués alegrar-se la vista amb unes dones nues, seminues en aquest cas». Per què no parla més econòmicament d'«homes» en comptes de «públic adult»?; és a dir, per què fa passar la part pel tot? També hi ha una comparació, agafada més que pels pèls pels pits i al meu entendre incomprensible, entre sirenes i Femens. Per cert, tot i que es parla d'un conte d'Andersen (La sireneta), ni una referència a l'extremada crueltat contra la sirena. Un altre cop el punt de vista.
Estan en el bon camí, per poc que perseverin, aviat podran fer un suplement cultural net de creadores, sense cap autora que n'embruti cap article, ni una línia, ni una coma.