Aquest article també està disponible en castellà
Força persones saben per amarga experiència que quan algú els diu una frase com «no et deixaré mai» o «t'estimaré sempre», ja es poden posar a tremolar: tenen bastants números perquè acte seguit les deixin, o no acabin d'entendre a quina mena d'amor es referia qui li estava parlant.
En temps pretèrits i feliços, quan als instituts hi havia nocturn, l'assistència d'una part l'alumnat era, per dir-ho d'una manera elegant, intermitent i erràtica. De tant en tant, al final d'una classe se t'acostava una noia, un noi, i et deia que fins aquell moment no havia pogut venir a classe per tal o tal raó, però que a partir d'ara ja vindria sempre més. Ja et podies calçar i acomiadar-te'n, el més segur és que no li veiessis mai més el pèl.
Tot un clàssic. Per això no és estrany que Rajoy en el discurs d'investidura del desembre del 2011 assegurés solemnement que no enganyaria mai --«decir siempre la verdad, aunque duela, sin adornos y sin excusas: llamar al pan, pan, y al vino, vino» --i que just a partir d'aquell moment comencés a etzibar infantils eufemismes.
Analitzar-los seria una feina infinita tot i que segurament entretinguda. Així a cop de bot, dues tipologies en destaquen. Totes dues contravenen greument el principi d'economia.
D'una banda, hi hauria l'ampul.lositat, potser un tic de registrador de la propietat de províncies. Expressions com «crea usted lo que juzgue conveniente y oportuno», «como no podía ser de otro modo», etc., practicades i secundades per membres del seu govern o afins. Així, Mato parlant de l'Ebola: «tengan la seguridad de que este gobierno tomará todas y cada una de las medidas necesarias»; Montoro, amb una mica més d'intenció, parla de «crecimiento negativo» o Torres-Dulce, encara amb una mica més d'intenció, adjectiva amb expressions com «escrupulosamente» o «con todo rigor» la vigilància sobre el procés sobiranista, però apel.la a la «prudència» quan parla del tractament del cas de les targetes negres. Rajoy ateny el súmmum d'aquesta primera vena amb la florida frase: «no caben ni astucias, ni atajos, ni añagazas», sorprenentment no per referir-se a les negres targetes sinó al dret d'autodeterminació. Si es té en compte que ho va dir a Bruges, a més de plànyer la gent de la traducció simultània, és lícit preguntar-se per a qui parlava.
De l'altra, hi ha la incapacitat extrema de dir les coses pel seu nom, com si tingués por de caure fulminat (o li fes mal). Les dues últimes són de traca i mocador. Supera qualsevol expectativa que es referís a Rato, còmplice, amic i coreligionari de tota la vida, com «esa persona de la que usted me habla» o bategés alguns dels casos gravíssims de corrupció així: «ya sé que se han producido algunas cosas que no nos gustaría que se produjeran en los últimos tiempos [...] pero unas pocas cosas no son 46.000.000 españoles ni el conjunto de España». El desordre sintàctic de la frase no deixa clar si «algunes coses» que van passar abans dels «últims temps» --per exemple, la Gürtel o el cas Barcenas--, no li desagraden tant. Finalment, repartir «unes poques coses» entre tota la població espanyola i no entre els partits de la casta, és a dir, atribuir-les a tothom, més que «un guarniment» o «una excusa», és mala fe manifesta.
Eufèmic però clar. Una altra coreligionària seva, de Cospedal, gairebé l'eclipsa. Així, parlant de quan es prendria una decisió sobre Rato, va dir que es produiria «dentro del ámbito de la rapidez». Gairebé és més entenedor aquest titular d'un suplement d'un diari: «El antígeno HLA-B27 presente en el 95% de las esponditis anquilosantes»; sempre hi ha l'esperança que, un cop llegit l'article, s'entengui de què va. Que la rapidesa ara sigui un àmbit és força més difícil de pair.
Força persones saben per amarga experiència que quan algú els diu una frase com «no et deixaré mai» o «t'estimaré sempre», ja es poden posar a tremolar: tenen bastants números perquè acte seguit les deixin, o no acabin d'entendre a quina mena d'amor es referia qui li estava parlant.
En temps pretèrits i feliços, quan als instituts hi havia nocturn, l'assistència d'una part l'alumnat era, per dir-ho d'una manera elegant, intermitent i erràtica. De tant en tant, al final d'una classe se t'acostava una noia, un noi, i et deia que fins aquell moment no havia pogut venir a classe per tal o tal raó, però que a partir d'ara ja vindria sempre més. Ja et podies calçar i acomiadar-te'n, el més segur és que no li veiessis mai més el pèl.
Tot un clàssic. Per això no és estrany que Rajoy en el discurs d'investidura del desembre del 2011 assegurés solemnement que no enganyaria mai --«decir siempre la verdad, aunque duela, sin adornos y sin excusas: llamar al pan, pan, y al vino, vino» --i que just a partir d'aquell moment comencés a etzibar infantils eufemismes.
Analitzar-los seria una feina infinita tot i que segurament entretinguda. Així a cop de bot, dues tipologies en destaquen. Totes dues contravenen greument el principi d'economia.
D'una banda, hi hauria l'ampul.lositat, potser un tic de registrador de la propietat de províncies. Expressions com «crea usted lo que juzgue conveniente y oportuno», «como no podía ser de otro modo», etc., practicades i secundades per membres del seu govern o afins. Així, Mato parlant de l'Ebola: «tengan la seguridad de que este gobierno tomará todas y cada una de las medidas necesarias»; Montoro, amb una mica més d'intenció, parla de «crecimiento negativo» o Torres-Dulce, encara amb una mica més d'intenció, adjectiva amb expressions com «escrupulosamente» o «con todo rigor» la vigilància sobre el procés sobiranista, però apel.la a la «prudència» quan parla del tractament del cas de les targetes negres. Rajoy ateny el súmmum d'aquesta primera vena amb la florida frase: «no caben ni astucias, ni atajos, ni añagazas», sorprenentment no per referir-se a les negres targetes sinó al dret d'autodeterminació. Si es té en compte que ho va dir a Bruges, a més de plànyer la gent de la traducció simultània, és lícit preguntar-se per a qui parlava.
De l'altra, hi ha la incapacitat extrema de dir les coses pel seu nom, com si tingués por de caure fulminat (o li fes mal). Les dues últimes són de traca i mocador. Supera qualsevol expectativa que es referís a Rato, còmplice, amic i coreligionari de tota la vida, com «esa persona de la que usted me habla» o bategés alguns dels casos gravíssims de corrupció així: «ya sé que se han producido algunas cosas que no nos gustaría que se produjeran en los últimos tiempos [...] pero unas pocas cosas no son 46.000.000 españoles ni el conjunto de España». El desordre sintàctic de la frase no deixa clar si «algunes coses» que van passar abans dels «últims temps» --per exemple, la Gürtel o el cas Barcenas--, no li desagraden tant. Finalment, repartir «unes poques coses» entre tota la població espanyola i no entre els partits de la casta, és a dir, atribuir-les a tothom, més que «un guarniment» o «una excusa», és mala fe manifesta.
Eufèmic però clar. Una altra coreligionària seva, de Cospedal, gairebé l'eclipsa. Així, parlant de quan es prendria una decisió sobre Rato, va dir que es produiria «dentro del ámbito de la rapidez». Gairebé és més entenedor aquest titular d'un suplement d'un diari: «El antígeno HLA-B27 presente en el 95% de las esponditis anquilosantes»; sempre hi ha l'esperança que, un cop llegit l'article, s'entengui de què va. Que la rapidesa ara sigui un àmbit és força més difícil de pair.