Aquest article també està disponible en castellà.
Des de la passada edició (2013), la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, organitzada per Drac Màgic, ha optat per expandir-ne el programa al llarg d'uns quants mesos. Amb una sèrie de llaminers i molt variats cicles i films repartits per diferents seus, l'edició de 2014, la 22a, s'allarga gairebé durant tot l'any: de març a desembre. Són, per tant, encara a temps de disfrutar-la. Per exemple, el 8 de juliol a les 21,30h a la la plaça de Sant Pere (la Ribera). A més, ha concentrat una bona mostra de cine entre el 4 i el 8 de juny a la Filmoteca, una fructífera col.laboració que ve de lluny.
Pocs dies abans vam poder veure en una sessió a l'aire lliure una pel.lícula tan important, transgressora i divertida com Las margaritas (1966) de la txecoslovaca Věra Chytilová. Abans, havíem plorat amb la trasbalsadora i poc divulgada Yoyes (2000) d'Helena Taberna a la SGAE. A la Bonnemaison, vam disfutar i riure amb la recuperació del documental Lleons i Caníbals (1969) de Merril Brockway, una intel.ligent conversa (que el presumpte i impertinent conductor no aconsegueix curtcircuitar) entre Agnès Varda i Susan Sontag, baules de la cadena de les diferents i fidels Mostres a les quals hem d'afegir, per exemple, l'omnipresent Chantal Akerman, o, en l'edició anterior, l'esclat enlluernador de la paraula de Hannah Arendt, que ni l'enorme quantitat de cigarrets que consumeix no gosa enterbolir. Evidentment, es mantenen cicles com el del Vídeo del minut, que aquest any es consagra al cos. Anteriorment, a la Casa Amèrica vam poder veure un ample ventall d'interessant cine argentí.
És difícil parlar dels molts encerts i intencions dels quatre dies de sessions de la Filmoteca d'aquesta 22a Mostra. S'hi han recuperat peces cabdals com Thank God I'm a lesbian (1992) de Dominique Cardona i Laure Colbert, on hi desfila des de la pletòrica poeta Nicole Brossard a la fascinant i incisiva assagista que és la gala Christine Delphy. Ha donat cabuda a films que hipnotitzen i euforitzen en la seva radical concepció, narració i mestissatge com Quand je serai dictateur (2013) de la prolífica belga Yaël André, directora, productora i guionista, i de qui, que jo sàpiga, aquí no se n'ha vist res més. S'ha pogut veure també l'excel.lència, diversitat i sofisticació de les cineastes àrabs.
M'agradaria, però, acabar fent esment de dues produccions catalanes que es van presentar en sessió doble. D'una banda, el breu documental Las pieceras: treball extradomèstic SA (2013) de Roberta de Carvalho, Maria Casas i Adelaida Santiró, i, de l'altra, El barri s'ha de defensar (2013) de Cristina Mora i Neus Ràfols.
En el primer, una sèrie de treballadores del Raval, ja grans, expliquen fil per randa i amb gran dignitat com les dones van ser apartades de les fàbriques i tallers --amb la pèrdua de drets que això suposa--, i com van haver de treballar molt més durament recloses a la llar i submergides en un contínuum de feines que s'entortolliguen i no acaben mai.
El segon, és un emocionant i bellíssim documental sobre les diferents lluites de la Barceloneta per no sucumbir ni al turisme ni a les brutes polítiques de l'Ajuntament, hi mani qui hi mani. Es fa un repàs de l'insensat desficaci que suposa la construcció del port esportiu que l'actual alcalde està brindant a oligarques i màfies; de l'abjecta intenció d'expulsar el veïnat més desfavorit amb l'excusa de dotar d'ascensors els quarts de pis; o de la demolició de la casa ocupada Miles de pisos. Aquest episodi posa de manifest la complicitat entre un bon grapat d'ocupes que gratuïtament ensenyaven, per exemple, a cosir o informàtica al veïnat i unes veïnes fortes i constants com el mar que erosiona sense pausa les roques o els espigons aparentment més indestructibles. Per acabar amb un nom propi, s'hi fa un homenatge a una lluitadora morta fa poc, a Emília Llorca. Corprèn veure-la lluitar dia rere dia; entendreix sentir-la parlar de la relació amb el moviment ocupa quan, per exemple, fa notar la intel.ligència d'enviar una dona jove a l'assemblea de l'associació veïnal l'Òstia a explicar i a teixir aliances amb el veïnat perquè així els homes no tindrien por...
Al final de la sessió, Marta Selva, una de les directores de la Mostra, citant Carla Lonzi i el seu Escupamos sobre Hegel, va dir que no hi ha res que faci més por al patriarcat que l'entesa entre les dones, especialment la complicitat intergeneracional. Com la teixida entre les directores de tots dos documentals i les protagonistes de les seves creacions.
Des de la passada edició (2013), la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, organitzada per Drac Màgic, ha optat per expandir-ne el programa al llarg d'uns quants mesos. Amb una sèrie de llaminers i molt variats cicles i films repartits per diferents seus, l'edició de 2014, la 22a, s'allarga gairebé durant tot l'any: de març a desembre. Són, per tant, encara a temps de disfrutar-la. Per exemple, el 8 de juliol a les 21,30h a la la plaça de Sant Pere (la Ribera). A més, ha concentrat una bona mostra de cine entre el 4 i el 8 de juny a la Filmoteca, una fructífera col.laboració que ve de lluny.
Pocs dies abans vam poder veure en una sessió a l'aire lliure una pel.lícula tan important, transgressora i divertida com Las margaritas (1966) de la txecoslovaca Věra Chytilová. Abans, havíem plorat amb la trasbalsadora i poc divulgada Yoyes (2000) d'Helena Taberna a la SGAE. A la Bonnemaison, vam disfutar i riure amb la recuperació del documental Lleons i Caníbals (1969) de Merril Brockway, una intel.ligent conversa (que el presumpte i impertinent conductor no aconsegueix curtcircuitar) entre Agnès Varda i Susan Sontag, baules de la cadena de les diferents i fidels Mostres a les quals hem d'afegir, per exemple, l'omnipresent Chantal Akerman, o, en l'edició anterior, l'esclat enlluernador de la paraula de Hannah Arendt, que ni l'enorme quantitat de cigarrets que consumeix no gosa enterbolir. Evidentment, es mantenen cicles com el del Vídeo del minut, que aquest any es consagra al cos. Anteriorment, a la Casa Amèrica vam poder veure un ample ventall d'interessant cine argentí.
És difícil parlar dels molts encerts i intencions dels quatre dies de sessions de la Filmoteca d'aquesta 22a Mostra. S'hi han recuperat peces cabdals com Thank God I'm a lesbian (1992) de Dominique Cardona i Laure Colbert, on hi desfila des de la pletòrica poeta Nicole Brossard a la fascinant i incisiva assagista que és la gala Christine Delphy. Ha donat cabuda a films que hipnotitzen i euforitzen en la seva radical concepció, narració i mestissatge com Quand je serai dictateur (2013) de la prolífica belga Yaël André, directora, productora i guionista, i de qui, que jo sàpiga, aquí no se n'ha vist res més. S'ha pogut veure també l'excel.lència, diversitat i sofisticació de les cineastes àrabs.
M'agradaria, però, acabar fent esment de dues produccions catalanes que es van presentar en sessió doble. D'una banda, el breu documental Las pieceras: treball extradomèstic SA (2013) de Roberta de Carvalho, Maria Casas i Adelaida Santiró, i, de l'altra, El barri s'ha de defensar (2013) de Cristina Mora i Neus Ràfols.
En el primer, una sèrie de treballadores del Raval, ja grans, expliquen fil per randa i amb gran dignitat com les dones van ser apartades de les fàbriques i tallers --amb la pèrdua de drets que això suposa--, i com van haver de treballar molt més durament recloses a la llar i submergides en un contínuum de feines que s'entortolliguen i no acaben mai.
Las Pieceras: treball extra-domèstic S.A. from Territoris Oblidats / PMU on Vimeo.
El segon, és un emocionant i bellíssim documental sobre les diferents lluites de la Barceloneta per no sucumbir ni al turisme ni a les brutes polítiques de l'Ajuntament, hi mani qui hi mani. Es fa un repàs de l'insensat desficaci que suposa la construcció del port esportiu que l'actual alcalde està brindant a oligarques i màfies; de l'abjecta intenció d'expulsar el veïnat més desfavorit amb l'excusa de dotar d'ascensors els quarts de pis; o de la demolició de la casa ocupada Miles de pisos. Aquest episodi posa de manifest la complicitat entre un bon grapat d'ocupes que gratuïtament ensenyaven, per exemple, a cosir o informàtica al veïnat i unes veïnes fortes i constants com el mar que erosiona sense pausa les roques o els espigons aparentment més indestructibles. Per acabar amb un nom propi, s'hi fa un homenatge a una lluitadora morta fa poc, a Emília Llorca. Corprèn veure-la lluitar dia rere dia; entendreix sentir-la parlar de la relació amb el moviment ocupa quan, per exemple, fa notar la intel.ligència d'enviar una dona jove a l'assemblea de l'associació veïnal l'Òstia a explicar i a teixir aliances amb el veïnat perquè així els homes no tindrien por...
El barri s'ha de defensar from cobos on Vimeo.
Al final de la sessió, Marta Selva, una de les directores de la Mostra, citant Carla Lonzi i el seu Escupamos sobre Hegel, va dir que no hi ha res que faci més por al patriarcat que l'entesa entre les dones, especialment la complicitat intergeneracional. Com la teixida entre les directores de tots dos documentals i les protagonistes de les seves creacions.