Aquest article també està disponible en castellà
Ara que no hi ha un partit de futbol cada dos minuts, lluny del proper clàssic, és un bon moment per parlar de la violència masclista que no hi para. En efecte, els insults i agressions masclistes, les incitacions a la violència, sovintegen en el futbol i en d'altres esports. Últimament, hi ha hagut, per exemple, un cas sonat al bàdminton.
Fa molts anys, l'agost de 1988, en una estada del CF Barcelona a Holanda --l'ombra de Cruyff era allargada--, es va acusar un dels seus jugadors, el basc Alexanko, de violar una empleada de l'hotel on s'allotjava l'expedició. Ho recordo nebulosament però em fa l'efecte que el Barça ja no va poder tornar més a Holanda a preparar les temporades, tot i que el cas va quedar en no res atès que no es va donar per provat el crim. Tant la dona de l'acusat com el club --com sol passar, amb raó o sense-- li van donar un suport sense fissures i la premsa hi va passar de puntetes. Malgrat que de tot això fa molt de temps, recordo --perquè el detall em va deixar esgarrifada-- que un diari explicava que els jugadors a la pràctica de follar (no crec que es pugui parlar de fer l'amor) durant les concentracions, la denominaven «treure's la cera de les orelles», ho cito de memòria. Eren altres temps.
Força anys després, un futbolista holandès, Edgard Davids, va jugar la temporada del 2004 al Barcelona. Dos anys abans, havia estat denunciat per la seva exparella per maltractaments continuats i va haver de respondre'n davant la justícia holandesa i italiana. Les escassíssimes notícies sobre el cas es relegaven a la secció esportiva dels diaris i la premsa de l'entorn barcelonista va preferir, més que passar-hi de puntetes, no parlar-ne. Eren altres temps.
El 2003, el Barça va rescindir el contracte que vinculava la jugadora de bàsquet bòsnia Razija Brcaninovic a l'equip blaugrana. L'energumen del seu marit --que l'atonyinava sistemàticament a base de bé-- va agredir també una jugadora de l'equip contrari al final d'un partit. Arran del cas, Brcaninovic va faltar a entrenaments i a un partit; per tant, el club tenia motius per acomiadar-la. Sobta, però, que un club que té cura de jugadors malalts --fins i tot a un, en un bonic gest, li va renovar el contracte mentre era de baixa-- es desempallegui d'una jugadora que patia alguna cosa molt semblant a una malaltia en comptes de donar-li suport en el calvari que estava passant i ajudar-la a buscar solucions al maltracte que rebia.
Contrasta amb l'actitud d'un entrenador de futbol, Pepe Mel, que va dir d'un jugador reiteradament acusat de maltractar la seva parella i pendent de judici: «Rubén Castro sabe que en mí tiene a un padre». Jugador canari defensat, com és ben sabut, per fanàtics seguidors del seu equip amb càntics d'una misogínia i d'un odi aberrants i insuportables i d'una manifesta incitació a la violència masclista. És a dir, una maltractada abandonada a la seva sort i un presumpte maltractador comprès, defensat i fins i tot acaronat. Semblen altres temps.
El president del club bètic, de primer es veu que no es va adonar dels putrefactes càntics. Quan els hi van fer notar, els va condemnar enèrgicament, però quan va saber la possible sanció, la va trobar totalment desmesurada i injusta. Un clàssic. Semblen altres temps.
Fa poc, en un partit de futbol de la segona divisió andalusa, es va insultar de manera reiterada, feixista, masclista i abjecta a la linier. El càstig va consistir a imposar al club una multa de cinquanta euros. Suposo que al president del Betis li haurà semblat la mar de proporcionada i raonable. Semblen altres temps.
De tots aquests casos (em refereixo als actuals), se n'ha deixat de parlar en sec. En consonància amb com es parla dels jugadors que, durant el partit i amb insultant masclisme, es palpen el penis (la paraula precisa i correcta sol posar la qüestió al seu lloc i restituir-li la seva minúscula dimensió). De primer, una allau --gairebé una diarrea-- de comentaris desafortunats i eufemismes trets de polleguera, gairebé mai cap sanció i al cap d'uns dies res de res.
I així ens va.
Ara que no hi ha un partit de futbol cada dos minuts, lluny del proper clàssic, és un bon moment per parlar de la violència masclista que no hi para. En efecte, els insults i agressions masclistes, les incitacions a la violència, sovintegen en el futbol i en d'altres esports. Últimament, hi ha hagut, per exemple, un cas sonat al bàdminton.
Fa molts anys, l'agost de 1988, en una estada del CF Barcelona a Holanda --l'ombra de Cruyff era allargada--, es va acusar un dels seus jugadors, el basc Alexanko, de violar una empleada de l'hotel on s'allotjava l'expedició. Ho recordo nebulosament però em fa l'efecte que el Barça ja no va poder tornar més a Holanda a preparar les temporades, tot i que el cas va quedar en no res atès que no es va donar per provat el crim. Tant la dona de l'acusat com el club --com sol passar, amb raó o sense-- li van donar un suport sense fissures i la premsa hi va passar de puntetes. Malgrat que de tot això fa molt de temps, recordo --perquè el detall em va deixar esgarrifada-- que un diari explicava que els jugadors a la pràctica de follar (no crec que es pugui parlar de fer l'amor) durant les concentracions, la denominaven «treure's la cera de les orelles», ho cito de memòria. Eren altres temps.
Força anys després, un futbolista holandès, Edgard Davids, va jugar la temporada del 2004 al Barcelona. Dos anys abans, havia estat denunciat per la seva exparella per maltractaments continuats i va haver de respondre'n davant la justícia holandesa i italiana. Les escassíssimes notícies sobre el cas es relegaven a la secció esportiva dels diaris i la premsa de l'entorn barcelonista va preferir, més que passar-hi de puntetes, no parlar-ne. Eren altres temps.
El 2003, el Barça va rescindir el contracte que vinculava la jugadora de bàsquet bòsnia Razija Brcaninovic a l'equip blaugrana. L'energumen del seu marit --que l'atonyinava sistemàticament a base de bé-- va agredir també una jugadora de l'equip contrari al final d'un partit. Arran del cas, Brcaninovic va faltar a entrenaments i a un partit; per tant, el club tenia motius per acomiadar-la. Sobta, però, que un club que té cura de jugadors malalts --fins i tot a un, en un bonic gest, li va renovar el contracte mentre era de baixa-- es desempallegui d'una jugadora que patia alguna cosa molt semblant a una malaltia en comptes de donar-li suport en el calvari que estava passant i ajudar-la a buscar solucions al maltracte que rebia.
Contrasta amb l'actitud d'un entrenador de futbol, Pepe Mel, que va dir d'un jugador reiteradament acusat de maltractar la seva parella i pendent de judici: «Rubén Castro sabe que en mí tiene a un padre». Jugador canari defensat, com és ben sabut, per fanàtics seguidors del seu equip amb càntics d'una misogínia i d'un odi aberrants i insuportables i d'una manifesta incitació a la violència masclista. És a dir, una maltractada abandonada a la seva sort i un presumpte maltractador comprès, defensat i fins i tot acaronat. Semblen altres temps.
El president del club bètic, de primer es veu que no es va adonar dels putrefactes càntics. Quan els hi van fer notar, els va condemnar enèrgicament, però quan va saber la possible sanció, la va trobar totalment desmesurada i injusta. Un clàssic. Semblen altres temps.
Fa poc, en un partit de futbol de la segona divisió andalusa, es va insultar de manera reiterada, feixista, masclista i abjecta a la linier. El càstig va consistir a imposar al club una multa de cinquanta euros. Suposo que al president del Betis li haurà semblat la mar de proporcionada i raonable. Semblen altres temps.
De tots aquests casos (em refereixo als actuals), se n'ha deixat de parlar en sec. En consonància amb com es parla dels jugadors que, durant el partit i amb insultant masclisme, es palpen el penis (la paraula precisa i correcta sol posar la qüestió al seu lloc i restituir-li la seva minúscula dimensió). De primer, una allau --gairebé una diarrea-- de comentaris desafortunats i eufemismes trets de polleguera, gairebé mai cap sanció i al cap d'uns dies res de res.
I així ens va.