Aquest article també està disponible en castellà.
Què diríem d'algú que anés a l'aeroport d'Orly, al de Tegel, al de Heathrow, al del Prat i després ens expliqués que ha visitat, que ha conegut, París, Berlín, Londres o Barcelona, respectivament? Sens dubte, ens en faríem creus.
Doncs bé, això és el que fan els partits polítics, especialment els majoritaris. Divendres i dissabte passats la plana major del PP va atracar a Barcelona. Van venir amb avió o amb AVE probablement parlant només entre si i sense fer-se amb ningú més; van pujar a cotxes oficials, segurament custodiats per la policia, i van anar rabent a una de les seves seus, a la del PP català; allà van parlar per a les televisions fent veure que ho feien per a un grapadet de fidels (es reservava el dret d'admissió); cap contacte amb la resta del personal, amb la resta del país. Vestien disciplinadament l'uniforme de la política oficial: els uns duien la preceptiva corbata i una varietat de colls de camisa que permeten fer-te un mapa de les diferents faccions del partit; les altres, l'obligatori turment dels talons d'agulla (no t'agrairem mai prou el vídeo, Emma Thompson...!) que en descriu tant la condició com el vot d'obediència. Perquè no s'anguniessin ni passessin ànsia, el teló de fons va ser l'habitual a totes les seus sense excepció siguin o siguin: un cel blau esquitxat d'innocents nuvolets que amaga tempestes i malvestats; suposo que hi volaven les mateixes gavines de sempre (per si voleu saber de què s'alimenten). (http://ca.wikipedia.org/wiki/Gavina) La ceguesa del PP, dels partits convencionals, es va posar de manifest en aquest exercici d'autisme polític.
La posada en escena em va fer pensar un cop més amb perplexitat com un partit pres, un tòpic, contravenint tota evidència, arrela i es reprodueix per fals que sigui. Em refereixo a la consideració propagada per molts mitjans de comunicació que Mariano Rajoy és moderat des del punt de vista polític i té un tarannà amable. Respecte als fets, deixaré que cada lectora, que cada lector, decideixi si són moderades i amables actuacions com, per exemple, la recollida de firmes contra l'Estatut, les lleis de l'avortament o d'educació, les modificacions que s'han fet, així com les que es proposen fer, a la justícia, la reforma laboral, la llei de costes..., de totes les quals Mariano Rajoy és el màxim responsable.
Per la meva banda, em dedicaré a allò que amb una mica de pedanteria se'n podria dir anàlisi del discurs i, així, no analitzaré la política, els fets o els continguts, sinó que simplement intentaré destriar alguns significats que es desprenen de la forma, d'algunes de les paraules i expressions que ha usat i usa Mariano Rajoy al llarg de la seva carrera política i que poden posar de manifest -potser delatar- qui és i com les gasta.
Pocs dies abans d'amarrar a Barcelona, Mariano Rajoy va anunciar que tenia un «pla», paraula que em va posar la pell de gallina. No seria millor tenir «una proposta», «un projecte», «una iniciativa», més que no pas «un pla»? Les paraules que es trien per explicar res no són mai ni anodines, ni neutres, ni indiferents.
Quan a començament del 2006, Mariano Rajoy va iniciar a la bonica plaça de Las Flores de Cadis la campanya de recollida de firmes contra l'Estatut, la va qualificar d'«irreprotxablement democràtica». Sense entrar en la bondat o la maldat de l'acció, si tan democràtica fos tal recollida, caldria, sense venir a tomb, haver-la de qualificar de democràtica i afegir-li, a més, un adverbi tan radical, o més aviat n'expressa algun dubte?
Un mes abans Mariano Rajoy s'havia referit al president del govern, a Zapatero, com un enze perillós per a l'Estat, concretament el va titllar de «bobo». Sense entrar en el fons de la qüestió, es pot considerar una mostra de moderació, educació i bon gust, per molt que s'estigui a l'oposició, utilitzar un expressió que es podria qualificar d'insultant?
Cinc mesos més tard, Mariano Rajoy va etzibar al mateix president del govern una cosa tan greu i gruixuda com la que mostra aquest titular de premsa: Rajoy: "Usted traiciona a los muertos y ha revigorizado a una ETA moribunda". Per molt en desacord que s'estigui amb una determinada política antiterrorista (que no entrarem a jutjar-la), cal apropiar-se de les morts i utilitzar-les contra algú?
Se m'acaba l'espai. Continuarà. De tota manera, utilitzaré tres línies més per recordar que el cap de setmana polític es va acabar amb un dinar en una mansió de l'Empordà amb la presència i participació de dos partits polítics que mostren postures irreconciliables, tant si ho van fer amb amor i companyia com si estaven de morros no deixa de ser una altra notable paradoxa.
Què diríem d'algú que anés a l'aeroport d'Orly, al de Tegel, al de Heathrow, al del Prat i després ens expliqués que ha visitat, que ha conegut, París, Berlín, Londres o Barcelona, respectivament? Sens dubte, ens en faríem creus.
Doncs bé, això és el que fan els partits polítics, especialment els majoritaris. Divendres i dissabte passats la plana major del PP va atracar a Barcelona. Van venir amb avió o amb AVE probablement parlant només entre si i sense fer-se amb ningú més; van pujar a cotxes oficials, segurament custodiats per la policia, i van anar rabent a una de les seves seus, a la del PP català; allà van parlar per a les televisions fent veure que ho feien per a un grapadet de fidels (es reservava el dret d'admissió); cap contacte amb la resta del personal, amb la resta del país. Vestien disciplinadament l'uniforme de la política oficial: els uns duien la preceptiva corbata i una varietat de colls de camisa que permeten fer-te un mapa de les diferents faccions del partit; les altres, l'obligatori turment dels talons d'agulla (no t'agrairem mai prou el vídeo, Emma Thompson...!) que en descriu tant la condició com el vot d'obediència. Perquè no s'anguniessin ni passessin ànsia, el teló de fons va ser l'habitual a totes les seus sense excepció siguin o siguin: un cel blau esquitxat d'innocents nuvolets que amaga tempestes i malvestats; suposo que hi volaven les mateixes gavines de sempre (per si voleu saber de què s'alimenten). (http://ca.wikipedia.org/wiki/Gavina) La ceguesa del PP, dels partits convencionals, es va posar de manifest en aquest exercici d'autisme polític.
La posada en escena em va fer pensar un cop més amb perplexitat com un partit pres, un tòpic, contravenint tota evidència, arrela i es reprodueix per fals que sigui. Em refereixo a la consideració propagada per molts mitjans de comunicació que Mariano Rajoy és moderat des del punt de vista polític i té un tarannà amable. Respecte als fets, deixaré que cada lectora, que cada lector, decideixi si són moderades i amables actuacions com, per exemple, la recollida de firmes contra l'Estatut, les lleis de l'avortament o d'educació, les modificacions que s'han fet, així com les que es proposen fer, a la justícia, la reforma laboral, la llei de costes..., de totes les quals Mariano Rajoy és el màxim responsable.
Per la meva banda, em dedicaré a allò que amb una mica de pedanteria se'n podria dir anàlisi del discurs i, així, no analitzaré la política, els fets o els continguts, sinó que simplement intentaré destriar alguns significats que es desprenen de la forma, d'algunes de les paraules i expressions que ha usat i usa Mariano Rajoy al llarg de la seva carrera política i que poden posar de manifest -potser delatar- qui és i com les gasta.
Pocs dies abans d'amarrar a Barcelona, Mariano Rajoy va anunciar que tenia un «pla», paraula que em va posar la pell de gallina. No seria millor tenir «una proposta», «un projecte», «una iniciativa», més que no pas «un pla»? Les paraules que es trien per explicar res no són mai ni anodines, ni neutres, ni indiferents.
Quan a començament del 2006, Mariano Rajoy va iniciar a la bonica plaça de Las Flores de Cadis la campanya de recollida de firmes contra l'Estatut, la va qualificar d'«irreprotxablement democràtica». Sense entrar en la bondat o la maldat de l'acció, si tan democràtica fos tal recollida, caldria, sense venir a tomb, haver-la de qualificar de democràtica i afegir-li, a més, un adverbi tan radical, o més aviat n'expressa algun dubte?
Un mes abans Mariano Rajoy s'havia referit al president del govern, a Zapatero, com un enze perillós per a l'Estat, concretament el va titllar de «bobo». Sense entrar en el fons de la qüestió, es pot considerar una mostra de moderació, educació i bon gust, per molt que s'estigui a l'oposició, utilitzar un expressió que es podria qualificar d'insultant?
Cinc mesos més tard, Mariano Rajoy va etzibar al mateix president del govern una cosa tan greu i gruixuda com la que mostra aquest titular de premsa: Rajoy: "Usted traiciona a los muertos y ha revigorizado a una ETA moribunda". Per molt en desacord que s'estigui amb una determinada política antiterrorista (que no entrarem a jutjar-la), cal apropiar-se de les morts i utilitzar-les contra algú?
Se m'acaba l'espai. Continuarà. De tota manera, utilitzaré tres línies més per recordar que el cap de setmana polític es va acabar amb un dinar en una mansió de l'Empordà amb la presència i participació de dos partits polítics que mostren postures irreconciliables, tant si ho van fer amb amor i companyia com si estaven de morros no deixa de ser una altra notable paradoxa.