Aquest article també està disponible en castellà.
Onze mesos de diari. D'un dietari que es va anar publicant el 1947 al setmanari Time and Tide. Parlo del Diario de una dama de provincias, d'E. M. Delafield.
Onze hores o onze dies (o el que es trigui a llegir-lo) de riallades cordials i gairebé ininterrompudes. Dues-centes pàgines del millor i més universal humor britànic que desgrana les vicissituds d'una dama que viu al camp. S'hi repassen les misèries i les glòries de la maternitat; les relacions amb el marit, observades i descrites amb la precisió d'una entomòloga; la cura pel pentinat i pel vestir, matisada, és clar, pels problemes econòmics (no la bitlla gaire, la senyora); les relacions apassionades amb el veïnat, curulles de compromisos absurds; les reunions parroquials; les diplomàtiques i complicades relacions amb el servei, inclosa una xocant institutriu francesa (les que manté amb la cuinera l'agermanen definitivament amb Virginia Woolf); les relacions amb la gata Hellen Wills i la subsegüent prole, atesa la sistemàtica fertilitat, sempre embarassant, de què disfruta l'animaló; la crítica amable a les activitats que ella mateixa porta a terme en una institució femenina, així com a les seves extravagants membres; o, per què no?, la descripció i conseqüències del maleït clima anglès. Aquesta, aparentment lleugera, narració està puntejada d'una munió de "nota bene", "recordatoris" i "dubtes" que tenen la virtut d'enfonsar el dit a nafres molt diverses quan justament se't començava a pintar a la cara el somriure més beneitó.
En definitiva, una delícia de llibre que s'agraeix especialment en aquest temps d'atribolament i misèria i que s'agermana íntimament amb l'esplèndid humor, mai superficial (al contrari, sempre carregat d'intenció i d'actitud), i amb el talent de tantes i tantes autores a qui Delafield ret intelligent i constant homenatge al llarg del llibre.
Llegir-lo i recordar-les hauria de fer avergonyir una antologia que el 2009 va editar una exquisida editorial de Barcelona (diré el pecat però no el pecador) per commemorar els cinquanta anys de la seva fundació. Es deia El mejor humor inglés. L'elenc el componien onze escriptors; cap ni una autora (observem que no es titulava El mejor humor inglés masculino). En sobtava l'absoluta estretor de mires, la renúncia a una part tan gran de la literatura, tant si la culpa era atribuïble a la selecció de l'obra editada com si ho era al fet que una editorial prestigiosa havia pogut menystenir i obviar en el seu catàleg durant cinquanta anys l'obra de tanta esplèndida britànica plena d'humor. La cosa, però, no s'acabava aquí. Un dels fragments seleccionats era de Ian McEwan. Pel que recordo (no he tingut ni estómac ni cap ganes de tornar-lo a llegir), narra la fastigosa i abjecte violació infligida per un adolescent a la seva germana petita de la qual ha de tenir cura. Per treure-li foc i justificar-la, l'autor fa que, durant la violació, la germana s'adormi una estona (!!!). Un fragment putrefacte i lamentable que, a més de servir de botó de mostra de la versió illustrada de la violència estructural contra les dones (per acabar-ho d'adobar disfressada d'humor), també posa de manifest els criteris i el mal gust de l'editorial.
Si deixem de banda una mestra com Jane Austen (que no totes les editorials es poden permetre el luxe de publicar), veiem que cap dels llibres (en què la ironia és un baix continu) de Nancy Mitford, Barbara Pym o Dorothy L. Sayers, per citar-ne només tres, no els va cridar l'atenció.
De moment, de la gran Rose Macaulay només s'ha traduït Las Torres de Trebisonda. Si la llegeixen, s'adonaran de fins a quin punt el sentit de l'humor pot ser profund i transcendent, trist i alegre, corrosiu i amable.
I si anem una mica més enllà de la pura ironia, si anem a llibres que entren de ple en la literatura humorística, estranya que es menyspreés la meravella que és, per exemple, La hija de Robert Poste, d'una autora com Stella Gibbons. Penso també en la versàtil Muriel Spark: pots petar-te de riure amb Muy lejos de Kensington o rumiar amb l'humor molt més polític i intellectual de La abadesa de Crewe; breu relat que és, entre moltes altres coses, una sarcàstica paròdia del cas Watergate. Acabo tornant a Delafield per mostrar un petit fragment francament hilarant, pur humor anglès, del seu diari:
De quin pa fan rosegons! Realment, ells s'ho perden.
Onze mesos de diari. D'un dietari que es va anar publicant el 1947 al setmanari Time and Tide. Parlo del Diario de una dama de provincias, d'E. M. Delafield.
Onze hores o onze dies (o el que es trigui a llegir-lo) de riallades cordials i gairebé ininterrompudes. Dues-centes pàgines del millor i més universal humor britànic que desgrana les vicissituds d'una dama que viu al camp. S'hi repassen les misèries i les glòries de la maternitat; les relacions amb el marit, observades i descrites amb la precisió d'una entomòloga; la cura pel pentinat i pel vestir, matisada, és clar, pels problemes econòmics (no la bitlla gaire, la senyora); les relacions apassionades amb el veïnat, curulles de compromisos absurds; les reunions parroquials; les diplomàtiques i complicades relacions amb el servei, inclosa una xocant institutriu francesa (les que manté amb la cuinera l'agermanen definitivament amb Virginia Woolf); les relacions amb la gata Hellen Wills i la subsegüent prole, atesa la sistemàtica fertilitat, sempre embarassant, de què disfruta l'animaló; la crítica amable a les activitats que ella mateixa porta a terme en una institució femenina, així com a les seves extravagants membres; o, per què no?, la descripció i conseqüències del maleït clima anglès. Aquesta, aparentment lleugera, narració està puntejada d'una munió de "nota bene", "recordatoris" i "dubtes" que tenen la virtut d'enfonsar el dit a nafres molt diverses quan justament se't començava a pintar a la cara el somriure més beneitó.
En definitiva, una delícia de llibre que s'agraeix especialment en aquest temps d'atribolament i misèria i que s'agermana íntimament amb l'esplèndid humor, mai superficial (al contrari, sempre carregat d'intenció i d'actitud), i amb el talent de tantes i tantes autores a qui Delafield ret intelligent i constant homenatge al llarg del llibre.
Llegir-lo i recordar-les hauria de fer avergonyir una antologia que el 2009 va editar una exquisida editorial de Barcelona (diré el pecat però no el pecador) per commemorar els cinquanta anys de la seva fundació. Es deia El mejor humor inglés. L'elenc el componien onze escriptors; cap ni una autora (observem que no es titulava El mejor humor inglés masculino). En sobtava l'absoluta estretor de mires, la renúncia a una part tan gran de la literatura, tant si la culpa era atribuïble a la selecció de l'obra editada com si ho era al fet que una editorial prestigiosa havia pogut menystenir i obviar en el seu catàleg durant cinquanta anys l'obra de tanta esplèndida britànica plena d'humor. La cosa, però, no s'acabava aquí. Un dels fragments seleccionats era de Ian McEwan. Pel que recordo (no he tingut ni estómac ni cap ganes de tornar-lo a llegir), narra la fastigosa i abjecte violació infligida per un adolescent a la seva germana petita de la qual ha de tenir cura. Per treure-li foc i justificar-la, l'autor fa que, durant la violació, la germana s'adormi una estona (!!!). Un fragment putrefacte i lamentable que, a més de servir de botó de mostra de la versió illustrada de la violència estructural contra les dones (per acabar-ho d'adobar disfressada d'humor), també posa de manifest els criteris i el mal gust de l'editorial.
Si deixem de banda una mestra com Jane Austen (que no totes les editorials es poden permetre el luxe de publicar), veiem que cap dels llibres (en què la ironia és un baix continu) de Nancy Mitford, Barbara Pym o Dorothy L. Sayers, per citar-ne només tres, no els va cridar l'atenció.
De moment, de la gran Rose Macaulay només s'ha traduït Las Torres de Trebisonda. Si la llegeixen, s'adonaran de fins a quin punt el sentit de l'humor pot ser profund i transcendent, trist i alegre, corrosiu i amable.
I si anem una mica més enllà de la pura ironia, si anem a llibres que entren de ple en la literatura humorística, estranya que es menyspreés la meravella que és, per exemple, La hija de Robert Poste, d'una autora com Stella Gibbons. Penso també en la versàtil Muriel Spark: pots petar-te de riure amb Muy lejos de Kensington o rumiar amb l'humor molt més polític i intellectual de La abadesa de Crewe; breu relat que és, entre moltes altres coses, una sarcàstica paròdia del cas Watergate. Acabo tornant a Delafield per mostrar un petit fragment francament hilarant, pur humor anglès, del seu diari:
Acompaño a lady B. hasta la puerta. Me dice que la cómoda de roble quedaría mejor al otro lado del vestíbulo y que es una equivocación poner caoba y nogal en la misma habitación. Me desahogo agitando una banderita roja de Vicky que encuentro en el perchero y exclamando «À la lanterne!» [expressió que durant la Revolució francesa equivalia a enviar algú a la guillotina] cuando el chófer arranca. Por desgracia, Ethel elige este momento preciso para cruzar el vestíbulo. No dice nada, pero se la ve perpleja.
De quin pa fan rosegons! Realment, ells s'ho perden.