Aquest article també està disponible en castellà.
Un curset de formació (unes sessions informatives, una xerrada...) sobre tabaquisme, sexualitat, alcoholisme, etc. no té res a pelar enfront el missatge (o el massatge) d'un anunci publicitari. El primer apel.la al cervell, a la raó; el segon, a les emocions; això amb sort, perquè de vegades va directe al ventre, al baix ventre, a les més baixes passions.
Les multinacionals tenen perfectament apamat que quan un anunci és escandalós hi guanyen diners a cabassos. Fins i tot deuen tenir calculat que, encara que els hi facin retirar, encara que hagin de pagar una multa, fan negoci i caixa amb l'anunci: ja ha fet el seu fet; per dir-ho més cruament, el mal ja està fet. La marca de roba que ha presentat la jove punxacondons deu estar, doncs, ben satisfeta amb el rebombori de la campanya, es deu fregar les mans per les crítiques que ha suscitat. No hi fa res que presenti una ximple; que faci trampes amb el dret a decidir; que frivolitzi i promogui conductes afectivosexuals de risc; que banalitzi fins al ridícul la decisió de llençar-se a una singladura tan important com la de prenyar-se, gestar, parir i pujar una criatura; que, per un cop que una dona és la protagonista, presenti una negociació plena d'engany i manipulació a l'hora de posar-se a procrear i tingui, a més, la barra de lligar-la a la llibertat femenina...
No entenc, però, com és que les mateixes veus no van ser un clam en veure un anunci en què una model animava les dones a anar-se despullant mentre baixava unes escales, sortia de casa i entrava en un cotxe de marca alemanya per fer-ne propaganda. Estrany missatge, no crec que sigui molt segur ni permès conduir un cotxe totalment conilla i potser sense sabates. No sé per què no bramen quan veuen el cartell d'un anunci d'una pel.lícula que s'acaba d'estrenar que presenta un home que té tots dos peus sòlidament plantats a terra i còmodament calçats amb unes sabates planes (ni tan sols porta uns mig talons), mentre la dona s'esmerça, ben somrient (ja té mèrit, ja, somriure sempre, passi el que passi, sigui bo o dolent), a caçar uns grans de raïm amb la boca (amb les mans no pot perquè les té ocupades abraçant amorosament l'home), mentre s'aguanta, és un dir, amb un sol peu; no cal ni dir que porta uns talons d'agulla que fa que no s'entengui que cap ni una de les associacions mèdicoprofessionals dedicades als ossos no ho hagi denunciat atès que hi ha evidència científica que lesionen els peus (l'altre peu el té graciosament aixecat cap enrere com si es volgués acabar tocant el cul amb el taló, que es veu que és una postura que erotitza d'allò més, tot i que no pas a les que la practiquen). No sé per què no s'han sentit milers de veus cada vegada que un anunci envia el missatge que el món està poblat de mestresses de casa beneitones que han de ser alliçonades o sermonejades per paternals i saberuts professionals. Ni encara menys que no es manifestin quan veuen que les dones grans només anuncien productes per intentar esmenar desgràcies variades: diversos i humiliants accidents dentaris, primeres pèrdues -de les quals els homes semblen estar miraculosament exempts-, episodis greus i perllongats de diferents i escabrosos tipus d'estrenyiment. Tot i que s'ha de dir que, amb gran amplitud de mires, per a aquests últims utilitzen dones de totes les edats.
És que en tots aquests casos es confia en el bon criteri de les dones per diferenciar entre propaganda i realitat, en la seva intel.ligència i sentit comú, i en el primer no?
Un curset de formació (unes sessions informatives, una xerrada...) sobre tabaquisme, sexualitat, alcoholisme, etc. no té res a pelar enfront el missatge (o el massatge) d'un anunci publicitari. El primer apel.la al cervell, a la raó; el segon, a les emocions; això amb sort, perquè de vegades va directe al ventre, al baix ventre, a les més baixes passions.
Les multinacionals tenen perfectament apamat que quan un anunci és escandalós hi guanyen diners a cabassos. Fins i tot deuen tenir calculat que, encara que els hi facin retirar, encara que hagin de pagar una multa, fan negoci i caixa amb l'anunci: ja ha fet el seu fet; per dir-ho més cruament, el mal ja està fet. La marca de roba que ha presentat la jove punxacondons deu estar, doncs, ben satisfeta amb el rebombori de la campanya, es deu fregar les mans per les crítiques que ha suscitat. No hi fa res que presenti una ximple; que faci trampes amb el dret a decidir; que frivolitzi i promogui conductes afectivosexuals de risc; que banalitzi fins al ridícul la decisió de llençar-se a una singladura tan important com la de prenyar-se, gestar, parir i pujar una criatura; que, per un cop que una dona és la protagonista, presenti una negociació plena d'engany i manipulació a l'hora de posar-se a procrear i tingui, a més, la barra de lligar-la a la llibertat femenina...
No entenc, però, com és que les mateixes veus no van ser un clam en veure un anunci en què una model animava les dones a anar-se despullant mentre baixava unes escales, sortia de casa i entrava en un cotxe de marca alemanya per fer-ne propaganda. Estrany missatge, no crec que sigui molt segur ni permès conduir un cotxe totalment conilla i potser sense sabates. No sé per què no bramen quan veuen el cartell d'un anunci d'una pel.lícula que s'acaba d'estrenar que presenta un home que té tots dos peus sòlidament plantats a terra i còmodament calçats amb unes sabates planes (ni tan sols porta uns mig talons), mentre la dona s'esmerça, ben somrient (ja té mèrit, ja, somriure sempre, passi el que passi, sigui bo o dolent), a caçar uns grans de raïm amb la boca (amb les mans no pot perquè les té ocupades abraçant amorosament l'home), mentre s'aguanta, és un dir, amb un sol peu; no cal ni dir que porta uns talons d'agulla que fa que no s'entengui que cap ni una de les associacions mèdicoprofessionals dedicades als ossos no ho hagi denunciat atès que hi ha evidència científica que lesionen els peus (l'altre peu el té graciosament aixecat cap enrere com si es volgués acabar tocant el cul amb el taló, que es veu que és una postura que erotitza d'allò més, tot i que no pas a les que la practiquen). No sé per què no s'han sentit milers de veus cada vegada que un anunci envia el missatge que el món està poblat de mestresses de casa beneitones que han de ser alliçonades o sermonejades per paternals i saberuts professionals. Ni encara menys que no es manifestin quan veuen que les dones grans només anuncien productes per intentar esmenar desgràcies variades: diversos i humiliants accidents dentaris, primeres pèrdues -de les quals els homes semblen estar miraculosament exempts-, episodis greus i perllongats de diferents i escabrosos tipus d'estrenyiment. Tot i que s'ha de dir que, amb gran amplitud de mires, per a aquests últims utilitzen dones de totes les edats.
És que en tots aquests casos es confia en el bon criteri de les dones per diferenciar entre propaganda i realitat, en la seva intel.ligència i sentit comú, i en el primer no?