Aquest article també està disponible en castellà
![2015-03-16-1426503684-9841270-marguerite.jpg]()
Foto: AFP
Llegeixo en el destacat d'una crítica d'una exposició: «La mostra és amena, divertida, femenina i global». «Olé!», em dic, i em disposo a llegir-la amb gran interès. Línies avall s'aclareix el que l'autor considera una mostra caracteritzada per una gran feminitat: «És femenina perquè gairebé un terç són dones»; notem el «gairebé». Atònita és poc.
Per posar a lloc tan aclaparadora majoria i il.lustrar la feminitat de la mostra, cap ni un dels sis quadres reproduïts a l'article és obra d'una pintora, tots són d'homes. I, per a més INRI, el peu del primer diu així: «Gustav Klutsis: Design for loudspeaker number 5, 1922. Klutsis i la seva dona, Valentina Kulagina, van ser pioners del fotomuntatge». Ell presentat a partir de si mateix (i d'un quadre); ella, per la seva relació amb ell (i sense quadre).
Kim Gordon, cofundadora de la mítica banda Sonic Youth, en les seves memòries d'expressiu títol: La chica del grupo (2014), afirma que les discogràfiques consideren que l'aspecte de la «noia» és determinant perquè dóna entitat a l'escenari, atrau la mirada masculina. Això em fa recordar que força quartets de corda es componen d'una música i tres músics; per exemple, a l'Artemis Quartet, Vineta Sareika hi toca el violí; al Quartet Casals, ho fa Vera Martínez Mehner; al Brodsky Quartet, Jacqueline Thomas toca el cel.lo. La resta, homes. Atès que «gairebé» arriben al terç, és lícit preguntar-se si han de ser considerats quartets femenins.
Recordo que fa un temps va córrer la brama que les escriptores acaparaven premis i entraven en massa a les institucions. L'escriptora Laura Freixas va demostrar amb paciència (sense resignació) i tot tipus de dades que no era cert (a Literatura y mujeres, 2000, i papers posteriors), però malgrat això hi va haver una contundent reacció masculina.
Els últims temps han estat pròdigs en espectaculars minories femenines. Al govern grec és tan minoria que és zero. Quan es va saber, van ser còmiques les escandalitzades reaccions de moltes tertúlies (televisives o radiofòniques) compostes exclusivament per homes o per conductors de programes que dia rere dia munten una tertúlia i en moltes ocasions hi ha tantes dones com al govern grec o, si n'hi ha, la presència de tertulianes es concreta en un únic exemplar, màxim dos. És la reacció lògica, suposo, contra la insuportable pesantor de la minoria, perfectament paral.lela a considerar que menys d'un terç és pràcticament el tot.
És notòria la incomoditat que de vegades genera la presència d'una o dues dones en una tertúlia o en un àmbit o món considerat masculí: no s'hi troben a gust, no es poden comportar amb catxassa i corporativisme, fins i tot han de mesurar alguns comentaris o deixar de marcar territori. Per entendre'ns i metafòricament, tot i que en alguna tertúlia sense taula pel mig s'ho permeten, no poden seure tan eixarrancats (el metro de Nova York ja hi ha llançat una campanya en contra).
És notori també l'horror que té la RAE a cooptar científiques i literates, que quan n'entra una sembla que sigui una invasió. Ben conscient d'això, l'escriptora Marguerite Yourcenar quan, amb molt retard i no sense l'oposició aferrissada i carcamal de molts acadèmics, per exemple, de Claude Lévi-Strauss («no es canvia així com així la llei de la tribu!»), va entrar a l'Acadèmia Francesa, el primer que va declarar --sàvia com era-- és que no pensava pas anar a cap sessió i així els nois podrien continuar parlant amb llibertat «de les seves coses».
En aquesta mateixa línia, és bo saber que la raó que va portar Roger Guesnerie a proposar que un amic seu de tota la vida, l'economista britànic Nicholas Stern, ocupés una càtedra al Col.legi de França va ser que així podrien parlar de rugbi.
Si a això li sumem que a tots els articles i notícies que han aparegut aquests dies als mitjans hi ha consens respecte al fet que les dones estan més preparades i capacitades que els homes per a les feines que fan i els càrrecs que ocupen i que, a més, quan no se sap el sexe de qui opta a la feina (cas de les oposicions) les dones hi tenen èxits espectaculars, haurem de concloure que seria hora d'acabar amb les tradicionals però empobridores, injustes i injustificables quotes masculines imperants. No pot ser que tants homes ocupin tants càrrecs i feines pel simple fet de ser homes.
Foto: AFP
Llegeixo en el destacat d'una crítica d'una exposició: «La mostra és amena, divertida, femenina i global». «Olé!», em dic, i em disposo a llegir-la amb gran interès. Línies avall s'aclareix el que l'autor considera una mostra caracteritzada per una gran feminitat: «És femenina perquè gairebé un terç són dones»; notem el «gairebé». Atònita és poc.
Per posar a lloc tan aclaparadora majoria i il.lustrar la feminitat de la mostra, cap ni un dels sis quadres reproduïts a l'article és obra d'una pintora, tots són d'homes. I, per a més INRI, el peu del primer diu així: «Gustav Klutsis: Design for loudspeaker number 5, 1922. Klutsis i la seva dona, Valentina Kulagina, van ser pioners del fotomuntatge». Ell presentat a partir de si mateix (i d'un quadre); ella, per la seva relació amb ell (i sense quadre).
Kim Gordon, cofundadora de la mítica banda Sonic Youth, en les seves memòries d'expressiu títol: La chica del grupo (2014), afirma que les discogràfiques consideren que l'aspecte de la «noia» és determinant perquè dóna entitat a l'escenari, atrau la mirada masculina. Això em fa recordar que força quartets de corda es componen d'una música i tres músics; per exemple, a l'Artemis Quartet, Vineta Sareika hi toca el violí; al Quartet Casals, ho fa Vera Martínez Mehner; al Brodsky Quartet, Jacqueline Thomas toca el cel.lo. La resta, homes. Atès que «gairebé» arriben al terç, és lícit preguntar-se si han de ser considerats quartets femenins.
Recordo que fa un temps va córrer la brama que les escriptores acaparaven premis i entraven en massa a les institucions. L'escriptora Laura Freixas va demostrar amb paciència (sense resignació) i tot tipus de dades que no era cert (a Literatura y mujeres, 2000, i papers posteriors), però malgrat això hi va haver una contundent reacció masculina.
Els últims temps han estat pròdigs en espectaculars minories femenines. Al govern grec és tan minoria que és zero. Quan es va saber, van ser còmiques les escandalitzades reaccions de moltes tertúlies (televisives o radiofòniques) compostes exclusivament per homes o per conductors de programes que dia rere dia munten una tertúlia i en moltes ocasions hi ha tantes dones com al govern grec o, si n'hi ha, la presència de tertulianes es concreta en un únic exemplar, màxim dos. És la reacció lògica, suposo, contra la insuportable pesantor de la minoria, perfectament paral.lela a considerar que menys d'un terç és pràcticament el tot.
És notòria la incomoditat que de vegades genera la presència d'una o dues dones en una tertúlia o en un àmbit o món considerat masculí: no s'hi troben a gust, no es poden comportar amb catxassa i corporativisme, fins i tot han de mesurar alguns comentaris o deixar de marcar territori. Per entendre'ns i metafòricament, tot i que en alguna tertúlia sense taula pel mig s'ho permeten, no poden seure tan eixarrancats (el metro de Nova York ja hi ha llançat una campanya en contra).
És notori també l'horror que té la RAE a cooptar científiques i literates, que quan n'entra una sembla que sigui una invasió. Ben conscient d'això, l'escriptora Marguerite Yourcenar quan, amb molt retard i no sense l'oposició aferrissada i carcamal de molts acadèmics, per exemple, de Claude Lévi-Strauss («no es canvia així com així la llei de la tribu!»), va entrar a l'Acadèmia Francesa, el primer que va declarar --sàvia com era-- és que no pensava pas anar a cap sessió i així els nois podrien continuar parlant amb llibertat «de les seves coses».
En aquesta mateixa línia, és bo saber que la raó que va portar Roger Guesnerie a proposar que un amic seu de tota la vida, l'economista britànic Nicholas Stern, ocupés una càtedra al Col.legi de França va ser que així podrien parlar de rugbi.
Si a això li sumem que a tots els articles i notícies que han aparegut aquests dies als mitjans hi ha consens respecte al fet que les dones estan més preparades i capacitades que els homes per a les feines que fan i els càrrecs que ocupen i que, a més, quan no se sap el sexe de qui opta a la feina (cas de les oposicions) les dones hi tenen èxits espectaculars, haurem de concloure que seria hora d'acabar amb les tradicionals però empobridores, injustes i injustificables quotes masculines imperants. No pot ser que tants homes ocupin tants càrrecs i feines pel simple fet de ser homes.